Llegeixo a la pàgina 74 del meu llibre Momo de Michael Ende que em van regalar l’any 1984 quan tenia 11 anys:
Nadie se daba cuenta de que, al ahorrar tiempo, en realidad ahorraba otra cosa. Nadie quería darse cuenta de que su vida se volvía cada vez más pobre, más monótona y más fría. Los que lo sentían con claridad eran los niños, pues para ellos nadie tenía tiempo. Pero el tiempo es vida, y la vida reside en el corazón. Y cuanto más ahorraba de esto la gente, menos tenía.
Estem venint és una acció que posa en comú varis elements per escenificar una presència anticipatòria. El viatge a peu de Vic a Barcelona entre un pare i un fill, en Jordi i en Teo, és anunciat per l’Eva a l’escenari de l’Antic Teatre de Barcelona. Mitjançant una trucada telefònica, l’Eva posa en relació al públic i els caminants per compartir, encara que sigui uns moments, una experiència de cos i territori en temps present.
Aquest podria ser un relat de tots nosaltres. De totes nosaltres. És un petit gest de generositat, de descoberta de l’altre. De comprensió. Els ulls embenats ens porten a la necessitat de confiar en qui tenim al costat, fent-lo i fent-la partícip d’aquest camí desconegut que ens durà a noves coneixences, a noves maneres de relacionar-nos des de l’escolta dels sentits i els seus ritmes naturals. Som aquí, estem presents. Prenem responsabilitat com a persones i ens ajudem. Tenim cura l’un de l’altre. Després d’un any i mig de començar a compartir proposta artística, vam dur a terme aquest gest que ens dóna la mirada i la consciència d’allò que abans hem sentit i après junts.
