Nazis sind Scheisse
–Relat–

* aquest relat forma part del projecte Com una cadira de Jordi Lafon

Et vas deixar els llums oberts. I jo em vaig comprar una cadira per si mai tornaves.

No es pot marxar amb els llums oberts i no tornar. Encara que no sigui culpa teva. El teu fluorescent no em deixa viure. He arribat a creure que un dia tornaràs i l’apagaràs. He arribat a creure moltes coses. Nazis sind Scheisse –vaig escriure ràpid en un paperot que vaig penjar a la finestra. Ridícul. Tu creus que un paper, una pancarta, una manifestació canviarà res? Res és important i, per tant, allò que canvia és res. I per això no hi vaig anar [a la manifestació]. Tu no penses tornar, no pots tornar. O sigui que això, que res, que vaig fer connectar el teu fluorescent a la meva corrent; que em vaig comprar una cadira per esperar-te i aquí estic, fent veure que ho tinc tot controlat i que t’ho sé [m’ho sé], almenys, explicar per escrit. Jo no sé res. Ja no sé res. Però els altres tampoc saben res. Diuen que sí, que tinc una cosa d’aquelles que en diuen patologia. Que es veu que hauria d’haver anat més ràpid en oblidar que em vas dir “ara mateix surto de l’oficina i vinc”; es veu que hi ha un temps oficialment establert per deixar d’esperar algú que et diu que ara ve i que acaba volant pels aires. Tu vas marxar i els llums eren encesos i això deu voler dir alguna cosa. Hauria de voler dir alguna cosa. No tinc cap patologia. Sé perfectament que els nazis són una merda i que tu no tornaràs mai. Però jo t’espero. Que es fotin.